El vent esquinça somnis.

Amb el seu bategar penetra
per la lleu escletxa
que deixen les ferides
d'aquesta ciutat en ruïnes.
Es fica dins els rostres
cansats i doblegats,
desgastats a força
de trencar-se entre llàgrimes.

        El vent crea sang.
I ensangonat rugeix
sobre les seues preses.
Els carrers desolats
i despullats de vida,
rendides per sempre,
ens mostren la misèria
dels cossos dels vençuts.
Polinices es podreix,
i Antígona ho plora,
Antígona, l'eterna,
la de l'ànima de llum.

        El vent gela cossos,
i els murs a penes
suporten la seua feresa.
Per fi t'han derrotat,
ànima insomne i valenta.
La ciutat com a pedra
et va colpejar als seus carrers
ferint-te i matant-te.
Tebes, maleïda sempre,
estèrils futurs
et recorren sense rumb!

        I mentre brama el vent.